Si fossis terra ...
Si fossis terra creixeria en tu
i llevaria fruits d´una rara dolcesa,
seria fidel als camins que et solquen la pell
i als rius secrets que et travessen l´entranya.
Si fossis mar manllevaria el vent
per desvetllar-te remotíssims ecos.
Si fossis pluja et rebria tot nu.
Si fossis bosc estimaria l´ombra.
Només et tinc a tu. Covardament
t´invoco a plena nit amb les mateixes
paraules que temps ha. La lluna és groga
i em xucla el moll dels ossos. Tu retornes
com un record de mi mateix i em cauen
dels dits a terra, lentament, les restes
del temps caduc que he viscut sense viure.
i llevaria fruits d´una rara dolcesa,
seria fidel als camins que et solquen la pell
i als rius secrets que et travessen l´entranya.
Si fossis mar manllevaria el vent
per desvetllar-te remotíssims ecos.
Si fossis pluja et rebria tot nu.
Si fossis bosc estimaria l´ombra.
Només et tinc a tu. Covardament
t´invoco a plena nit amb les mateixes
paraules que temps ha. La lluna és groga
i em xucla el moll dels ossos. Tu retornes
com un record de mi mateix i em cauen
dels dits a terra, lentament, les restes
del temps caduc que he viscut sense viure.
Ara és l´hora vermella dels guerrers.
Marca la cera nova amb dits lentíssims.
Estén-te a terra, acull-me.
Sense el teu foc cap foc no em vivifica.
Retorno a tu i els passos em ressonen
com si inventés camins per dins un claustre.
Marca la cera nova amb dits lentíssims.
Estén-te a terra, acull-me.
Sense el teu foc cap foc no em vivifica.
Retorno a tu i els passos em ressonen
com si inventés camins per dins un claustre.
Miquel Martí i Pol
Si fueses tierra crecería en ti
Y ofrecería frutos de extraño dulzor
Sería fiel a los caminos que surcan tu
piel
Y a los ríos secretos que atraviesan
tu entraña.
Si fueses mar robaría el viento
para desvelarte ecos remotos.
Si fueses lluvia te recibiría desnudo
Si fuese bosque amaría la sombra.
Sólo te tengo a ti. Cobardemente
te invoco en plena noche con las mismas
palabras de hace tiempo.
La luna es amarilla y absorbe mi
médula.
Tú vuelves como un recuerdo de mi
mismo
y se escurren de entre mis dedos,
lentamente,
los restos del tiempo caduco que he
vivido sin vivir.
Esta es la hora roja de los guerreros.
Marca la cera nueva con dedos
lentísimos.
Tiéndete en el suelo, acógeme.
Sin tu llama ningún fuego me vivifica.
Regreso a ti y mis pasos retumban
como si inventase caminos dentro de un
claustro.